“Per manipular eficaçment a la gent és necessari
fer creure a tothom que ningú els manipula”
Oliver Muñoz // No hi ha una forma millor de començar que citant al mateix autor d’aquest llibre. John Kenneth Galbraith (1908-2006), reputat economista d’origen canadenc, detalla en la seva última obra publicada abans de morir com la societat accepta com a verdaders els mites del mercat. Aquests enganys vistos com a normals els anomena fraus innocents. Amb forta influencia keynesiana, Galbraith escriu el que podria ser el seu testament intel·lectual per criticar com vivim en l’engany i tolerem el frau. No és cert que les empreses estan a la disposició del consumidor, no és cert que aquesta figura del mercat és qui controla les seves decisions, com tampoc és cert, per exemple, que el sistema públic estigui completament separat del privat. Però tot i saber-ho, els governats pel poder admetem viure rodejats per aquestes mentides legals.
J.K. Galbraith. Foto: blogs.grupojoly.com
El sistema capitalista està caducat tot i la insistència d’alguns líders per seguir utilitzant aquest terme avui dia. L’alternativa és el sistema de mercat. No obstant, continua sent un concepte erroni i així ho diu Galbraith. Durant anys s’ha ensenyat en el món acadèmic a entendre que és el mercat qui està a la disposició del consumidor. Aquest, té tota la llibertat per decidir el que vol que es produeixi, comprar o vendre. Però fins a cert punt, i coincidint amb Galbraith, això ha quedat totalment enrere. El consumidor està constantment abordat per la publicitat i els plans de màrqueting. El consumidor té una opinió i decideix no pel seu interès, sinó per l’opinió creada a partir de la influencia de les empreses que l’ataquen indiscriminadament a través de campanyes publicitàries. L’objectiu de les empreses es vendre el seu producte i fer que el consumidor vulgui la seva producció, fent-li creure que encara té aquest poder de decisió.
El consumidor està constantment abordat per la publicitat i els plans de màrqueting
“La creença en una economia de mercat on el consumidor és sobirà és un dels majors fraus de la nostra època. La veritat és que ningú intenta vendre res sense preocupar-se també de dirigir i controlar la seva resposta”, afirma l’autor. En unes altres paraules, la societat és manipulada perquè consumeixi el que les grans corporacions volen. Per tant, s’hauria de parlar d’un sistema corporatiu i no de mercat.
Els experts i acadèmics de l’economia estudien diferents indicadors per analitzar el progrés d’una societat. Per mesurar-lo s’utilitza únicament l’augment del Producte Interior Brut (PIB). Galbraith veu això com un frau, creu que el volum de producció influenciada pel productor no és suficient per fer aquest tipus d’anàlisi. L’autor apel·la a les arts, a la literatura, a la religió o la ciència com a indicadors complementaris a tenir en compte. No obstant, els únics valors que serveixen realment per mesurar si una societat creix són els econòmics. “El que compta en el PIB no és l’educació, la literatura o l’art, sinó la producció d’automòbils, inclús els SUV: Vet aquí la moderna mesura de l’èxit econòmic i social”, critica. Lògicament les arts, la literatura i altres camps professionals tenen una influència en la societat, però per calcular quin és el progrés ens valdran només els números, les xifres econòmiques fruit de les industries i les produccions de cada país.
Els treballadors haurien de rebre una remuneració proporcional al seu esforç
Sobre el concepte de treball, el terme abasta tant aquells que tenen una feina avorrida, esgotadora i que no la gaudeixen, com els que tenen una satisfacció personal, es creuen superiors o importants per tenir la feina que desitgen. El concepte sí és pot considerar un frau, però per això hi ha altres sinònims que poden servir per fer referència al mateix concepte però sent paraules més neutrals: com ocupació o feina. Per tant, es tractaria d’un frau descafeïnat i poc rellevant. Ara bé, el següent pas de Galbraith és denunciar que aquells que estan millor posicionats en la seva feina tenen salaris més elevats dels que no. Que els que més gaudeixen del treball són gairebé sempre els millor pagats. Que els rics, a la fi, siguin els que més reben i els que més temps d’oci tenen és una cosa que acceptem i no qüestionem. Si té un sou alt deu ser perquè se l’ha guanyat, pensem. Doncs potser hauria de ser al revés i aquells que passen moltes hores treballant haurien de rebre una remuneració més proporcional al seu esforç.
Dibuix de la portada de l’edició d’EUA. Foto: bookcoverarchive.com
Un altre frau realment encertat és el de la distinció de la burocràcia en el sector públic i privat. Tots quan llegim o escoltem parlar de burocràcia, sense pensar-ho gaire adjudiquem el terme a l’administració pública, al govern. Galbraith ens obre els ulls i ens explica que a les corporacions i a la indústria privada també existeix la burocràcia. Igual que tenim reticències amb l’administració pública també és normal que les tinguem amb la privada. “Burocràcia és un terme escrupolosament evitat en la descripció de les grans corporacions; l’expressió acceptada és “direcció”, management”, explica. L’economia moderna es basa en “el control de l’organització corporativa”, és a dir, en la burocràcia.
Galbraith afegeix que “els accionistes solen ser reconeguts com a propietaris”, però que realment “no se’ls atorga cap paper directiu”. Els accionistes, però, tenen el suficient poder per actuar com si fossin directius. Els accionistes són socis capitalistes que poden participar en la gestió de l’empresa i aporten capital a la societat. Qui més accions té d’una empresa, més poder de decisió tindrà. Per tant, no és correcte treure-li responsabilitat i capacitat de direcció a un persona que és propietària d’una part de l’empresa. L’autor diu que és un frau donar-li falsa importància als accionistes, quan l’empresa, en definitiva, depèn d’ells.
Tornant al començament, que el sector públic i el sector privat estiguin completament diferenciats és un mite. L’autor ho exemplifica molt bé al parlar de la industria armamentística dels Estats Units: “Destacades figures del món empresarial ocupen alts càrrecs en diferents sectors del govern federal; un d’ells procedeix de la fallida i lladre Enron i té al seu càrrec l’exèrcit”. “La defensa i el desenvolupament armamentístic – segueix Galbraith – són forces decisives en la nostra política exterior, durant anys s’ha reconegut que les corporacions controlen el Tresor. […] El poder privat fa temps que controla el disseny d’armes, el desenvolupament d’una defensa antimíssils i el pressupost militar”.
“Tant a la guerra com en la pau, el sector privat es converteix en el sector públic”
No és res de nou escoltar algú dient que Estats Units va a les guerres per potenciar la industria armamentística de la qual depenen tants i tants nord-americans. “Tant a la guerra com en la pau, el sector privat es converteix en el sector públic”, sentencia l’autor canadenc. Aquí a l’Estat espanyol també estem farts de veure com antics membres d’administracions amb càrrecs tan importants com el de ministre, ara formen part de consells d’administració d’empreses molt importants o dirigeixen entitats financeres. Tenim el cas concret d’un ministre d’hisenda i economia que ha presidit Bankia (anteriorment Caja Madrid), una entitat posteriorment rescatada i nacionalitzada per l’estat. El sector públic està completament integrat en el privat, l’un s’autobasteix de l’altre.
Un altre punt interessant és el de les prediccions econòmiques d’experts. Amb la crisi financera mundial han proliferat molts experts en la matèria que intenten vaticinar una data aproximada pel començament de la recuperació. Al món de l’economia no existeixen pitonisses que puguin predir el futur dels mercats. “El comportament futur de l’economia […] és impossible de predir amb exactitud”, diu Galbraith. I efectivament, molts d’aquests experts que hem vist diàriament a la premsa s’han equivocat en els seves prediccions. Sense anar més lluny, un exemple actual és el comportament de la moneda comunitària. Experts apostaven a començaments d’any que l’euro baixaria respecte el dòlar quan justament està passant el contrari. Quan ens trobem en una situació tan dramàtica com la crisi mundial necessitem que algú ens digui quan s’acabarà i ens expliqui com sortir-ne.
Però la forma més evident de frau detectada per l’autor canadenc és l’ineficàcia de la Reserva Federal d’Estats Units que, segons ell, gaudeix d’una falsa reputació. Quan es comencen èpoques de recessió s’apliquen unes politiques que fan arribar la recuperació, però no es té clar si la bonança econòmica arriba finalment per les actuacions del banc central estatunidenc o per l’inèrcia del sistema econòmic. Tots els sistemes bancaris centrals gaudeixen de prestigi i tenen una autoritat innata en els països on pertanyen. La Reserva Federal als Estats Units, el Banc Central Europeu a la Unió Europea i el Banc d’Espanya al nostre estat. Però tots aquests bancs centrals no han aconseguit controlar, per exemple, una situació com l’actual. Com el mateix Galbraith diu, potser la societat “ha de veure’s obligada a permetre que l’ineficàcia sigui acceptada i perdonada”.
John Kenneth Galbraith ha dedicat tota una vida a l’economia. Ha format part de diferents administracions, com la de Kennedy, que el va nomenar ambaixador a l’Índia. L’economia del frau innocent és un llibre on l’autor hi trasllada tota la seva experiència sabent probablement que serà la seva última publicació. Galbraith critica i denúncia els enganys acceptats del mercat definint una societat constantment manipulada pels poders polítics i econòmics, i ho fa de forma breu i entenedora. Si d’una cosa s’ha caracteritzat l’economista, és d’explicar les qüestions econòmiques d’una forma clara per tothom. No obstant, en ocasions sembla que el mateix autor a l’esforçar-se en explicar la veritat d’alguna manera també intenta influir en el pensament del lector. Si més no, el fa qüestionar uns temes que anteriorment havia passat per alt. Només pel sol fet d’incitar a la reflexió, aquest llibre mereix la pena.
DADES DEL LLIBRE:
enlaceseditoriales.com
Títol: La economía del fraude inocente. La verdad de nuestro tiempo
Autor: John Kenneth Galbraith
Editorial: CRÍTICA (2004)
Número de pàgines: 119 pàg.
Enquadernació: Tapa dura
Llengua: Castellà
ISBN: 9788484325697
Preu: 11,90 €
Easy Economy 